A LA GUERRA CON SATÁN

A LA GUERRA CON SATÁN – La iglésia del juicio final & el Procéso. Autor: VV.AA. Editorial: LA FELGUERA, 2017.

La Felguera Editores ens tenen acostumats a publicar una gran i especial selecció d’obres de l’imaginari obscur, que a més a més sempre compta amb molta qualitat en l’art final del llibre. A la Guerra con Satán és una meravella documentada i argumentada que no deixarà indiferent a cap amant de la subcultura obscura i del underground del segle XX.

Portada: A la Guerra con Satán, 2017.

Aquest passat juny de 2017 aparegué la segona edició de A la Guerra amb Satàn, revisada i amb pròleg de Dwid Hellion. Una segona edició molt més cuidada pel que fa al disseny i l’art final del llibre. Vam veure el llibre del Procés a l’aparador d’una bona llibreria de València del que som clients, i ens sorprenguérem molt gratament que després de sis anys tingueren una nova edició de nou a la venda.

Sens dubte podrem especular dues coses: que en les èpoques de crisi la gent sol refugiar-se amb temàtiques d’ocultisme i de religió o, per altra banda, la història de la humanitat és un incansable bucle que sempre hi estarà redolant en crisis permanent.

Així mateix, podem anticipar que d’ací uns mesos pels nostres barris, a banda dels hipsters que ja hi estan per tot arreu, tindrem grenyuts vestits totalment de negre i amb capes també negres revolotejant al vent. Passejaran als seus fidels gossos de raça pastor alemany pels nostres carrers, mentre difonen el missatge de l’Esglesia del Judici Final. Esperem que aquesta colla processana siga més respectuosa i arrepleguen, almenys, totes les merdes satànicanines de les infectades voreres.

Evidentment no vivim als anys seixanta del segle passat, ni tenim barris com Haight-Ashbury de San Francisco, on deambulaven cannàbics hippies reivindicant la seua pacifista i amorosa primavera. Més bé, i per desgràcia, tenim l’aflorament d’éssers “casposos” que amb banderes ràncies continuen defensant la seua pàtria amb hòsties. Estrany és que ningú pare per defensar la màtria, com diu un bon amic al seu genial i poètic Manifiest Matriota.

Tanmateix, els hippies dels anys seixanta coexistiren amb altre moviment més sinistre i radical, amb curioses proclames a la violència i culte a la sang. Ens referim a The Process, també coneguda com Church of the Final Judgment.

La meua profecia arran d’aquesta terra tirada perdre i de la corrupta creació que s’agafa sobre la seua superfície arruïnada és la següent: MATARÀS

Robert de Grimston, àlias “Cristo” – Jehovà en Guerra.

Robert i Mary Ann De Grimston.

L’Església del Procés va ser liderada pel peculiar matrimoni Robert i Mary Ann De Grimston, que exportaren el seu missatge de purificació des de la cafeteria-cultural londinense The Cavern o The Satan’s Cavern als EEUU, Canadà i una mica més tard per París i també d’altres llocs de tot arreu del món. Abans d’anar per terres americanes estigueren un temps en Xtul en l’any 1966, en la península de Yucatán, per acabar de perfilar degudament la seua teologia processana.

El Procés es basa amb la creença de tres déus aparentment independents: Jehovà, Lucífer i Satanàs. Però tots tres, déus poderosos, conflueixen amb Crist amo i senyor, com no!?. Tenim en Jehovà com el déu de la venjança i el càstic, la dedicació i la disciplina. Lucífer, que com el seu nom indica és el portador de la llum, la pau i l’harmonia. Satanàs serà doncs, el responsable de la mort i desolació, però també dels aspectes més sublims i espirituals per al Procés, com l’elevació de l’esperit per damunt de l’ésser humà.

Pare processà

Per als Processans aquests tres déus formen part intrínseca de cadascú, tractant d’acceptar-los i deixant-los que florisquen en cadascú dels adeptes. Per aquest motiu dintre del Procés hi han tres grups diferenciats, que dependran de les vinculacions personals amb cadascun dels tres déus esmentats anteriorment. A pesar la diferència temperamental dels grups, tots i totes saben què el dia del judici final unificaran totes les seues forces per condemnar i salvar al món per mitjà de la destrucció més violenta i sanguinària. Ells i elles, els Processans, són les elegides: així siga.

En resum, la doctrina principal del Procés és la unitat de Crist i Satanàs. Un amb el paper de dictador i l’altre com l’executor.

CRIST va dir: Estimeu als vostres enemics.
L’enemic de CRIST era SATANÀS i l’enemic de SATANÀS era CRIST.
A través de l’Amor es destrueix l’enemistat.
A través de l’Amor, el sant i el pecador destrueixen l’enemistat entre ells.
A través de l’Amor, CRIST i SATANÀS han destruït la seua enemistat i s’han unit per al Final; CRIST per jutjar, SATANÀS per executar la sentència
El Judici és SAVIESA; l’execució de la Sentència és AMOR.

Capitol:La Unidad de Cristo i Satanás, per Robert De Grimston.

Robert De Grimston amb els seus seguidors, 1968.

A l’Amèrica de Johnson i després amb la de Nixon hi estava plagada d’autèntic pànic per una “imminent” guerra nuclear, així com la interminable guerra del Vietnam amb milers i milers de nord-americans morts i d’altres malalts de per vida. Tampoc podem oblidar-nos del terror comunista-tropical des de l´ílla de Cuba, que amb els seus fàl·lics míssils, també van contribuir-ne per sobre-excitar a tot el continent Nord-americà. Però, l’amenaça més efectiva era la que diàriament patien les ments de la població americana gràcies als mitjans de comunicació, educant en l’alienació sistemàtica i creant d’aquesta manera una societat paranoica, medicada i molt violenta.

Podem fer-se una lleugera idea del context social, amb la ja clàssica incertesa radioactiva i mortífera realitat en les ments dels nord-americans des de les dècades 50’s 60’s i 70’s, fins l’actualitat. El floriment dels hippies i del consum d’al·lucinògens va ser, entre altres coses més macabres, una conseqüència a tot aquest clima de guerra i de paranoia col·lectiva. Però el Procés va arribar per ajudar a totes eixes ànimes confoses i perdudes, i per portar dignitat i salvació espiritual amb la destrucció de l’humanitat com l’única solució.

En aquest clima social els Processans es van interessar molt per l’exèrcit de cowboys anomenat: Hell Angels. Violents, encuerats i fins i tot armats.

En el fantàstic capítol anomenat El Demonio Liberado de Servando Rocha i Andrés Devesa, analitzen amb detall aquesta relació dels Àngels de l’Infern amb el Procés. També les seues òbvies distàncies amb pràctiques referides al narcotràfic i la violència indiscriminada.

Un exemple aproximant aquesta relació de creences i màgia amb els Hell Angels, ve d’un dels cineastes que admirem i respectem plenament, parlem de Kenneth Anger. “Deixeble” de l’Aleister Crowley amb una gran tasca ritual-màgica i visual d’inicis del cinema underground americà.

Scorpio Rising, Kenneth Anger, 1964.

La publicació de la revista The Process des de 1967, en tot color i amb temes cridaners com el sexe, la mort o l’horror, varen causar gran interés en personatges tan rellevants com Mick Jagger, George Clinton (Funkadelic), Miles Davis, Marianne Faithfull, Dennis Wilson, Charles Manson, etc alguns d´ells protagonistes d’alguns ejemplars de la revista. En aquella època Manson viatjava amb el seu autobús pintat de negre replet d’adeptes, gràcies a les seues encantadores paraules musicades. No serà fins a l’any 1968 quan La Família Manson s’ubicarà al Ranxo Spahn o Spahn Movie Ranch en l’Oest de Califòrnia. Un poble de “cartó-pedra” per rodar pel·lícules i programes de l’època amb temàtica western.

Alguns membres de The Manson Family, Spahn Ranch, 1968.

En 1968 The Process arribà Califòrnia captant joves i adeptes de classe alta, interessats per les seues aportacions econòmiques. Allí també vengueren la seua revista pels carrers de Los Angeles, ja sabeu: amb les seues capes negres i els seus peluts cans.

Va ser precisament el 8 d’agost de 1969 quan La Família realitzarà la famosa matança de Sharon Tate, induïts pel “estrellatat” del Rock Charles Manson, amb la seua peculiar fixació amb el Helter Skelter dels The Beatles. Des d’aquest moment els mitjans de comunicació nord-americans faran una forta campanya per relacionar El Procés amb Manson i perseguir així tot grenyut i secta satànica. Policia i cristians van fer la seua peculiar cacera de bruixes, amb el vistiplau de l’estat purista de la moral.

En el capítol del llibre anomenat El Proceso, Ed Sanders ens parla de primera mà la relació de Manson amb el Procés. Sanders va conviure un temps amb la Família i més tard va escriure el llibre: The Family. The Story of Charles Manson’s Dune Buggy Attack Battalion (1971). Sanders va tenir alguns problemes judicials per part dels Processans, pel fet de relacionar Manson amb L´Esglesia del Judicí Final.

Revista: The Process. Número 4.

Als Processans també els hi agradaven molt The Beatles, suposem que la seua branca més hipnòtica i espiritual i sobretot el The White Album, amb un clima i lletres suggerents d’interpretacions múltiples. Ed Sander esmenta al llibre que alguns membres del Procés formaven bandes de rock: The Black Swan, per amenitzar les seues intenses litúrgies.

Podríem parlar molt més d’aquest món tan apassionant com és l’Església del Judici Final i el Procés, també de Charles Manson mort el passat 19 de novembre de 2017. Molt millor, agafeu el llibre A la Guerra amb Satàn que no té cap rebuig. A més a més, podreu il·lustrar-vos plenament en la interessant col·lecció de textos de I’esglesia del Juici Final, escrits per Robert De Grimston. I també en l’últim capítol teniu la partitura i lletra de l’himne del Procés, per començar a assajar-lo amb les vostres amistats i també en família.

SOLAMENT POTS DONAR CRÈDIT AL TEU ODI PER ALGÚ SI ESTÀS PREPARAT PER DONAR CRÈDIT AL TEU ODI CAP A TU MATEIX.

Capítol: La Unitdad de Cristo i Satanás. Per Robert De Grimston.

Logotip de l’Església del Judici Final

El llegat musical de L’Església del Judici Final

Hem volgut allunyar-se dels 60’s i 70’s i finalitzar aquesta ressenya per veure quin és el llegat de L’Església del Judici Final en el panorama musical al segle XXI, i sembla que hi ha moguda hippie-ocultista en l’actualitat.

Primerament us presentem als Sabbath Assembly, una banda nord-americana que hem seguit amb certa atenció tota la seua trajectòria des dels seus orígens en 2009. Podem dir que són els més representatius i continuadors dels textos i himnes dels processans. El seu treball músic-espiritual ens trasllada sense dubte a la dècada dels 60’s, plena d’amor i també de violència. A parer nostre, Sabbath Assembly són la síntesi musical del concepte d’amor entre Crist i Satanàs.

La primera etapa de Sabbath Assembly estava formada per Dave Nuss, compositor i fundador de la banda, i Jex Thoth, vocal dels dos primers treballs: Eno ot Derotser (2009) i Restored to One (2010). Aquests dos primers treballs dels americans tenien una línia més adequada conceptualment parlant, per interpretar o reviure el “nou” Procés del segle XXI.

Aquest vídeo gravat en directe, amb una pèssima qualitat sonora i visual, pot apropar-nos a l’ambientació d’algun dels directes en l’Església del Judici Final. Recomanable visualitzar a partir del tercer minut, més o menys.

Després de que Jex Thoth formara el seu propi projecte en solitari, Sabbath Assembly mutarà paulatinament cap a un so més rock i en moments metàl·lic. La banda anirà afegint-ne nous components, i la nova veu serà Jamie Myers fins a l’últim treball Rites of Passage (2017).

Exit és un tema del seu tercer disc Ye Are Gods (2012), aquí encara continuen treballant amb la línia més 60´s de Jex Thoth. Aquest preciós vídeo-clip està configurat per un fantàstic collage d’imatges de la pel·lícula evangèlica Thief in the night de 1972.

En el següent tema anomenat Ave Satanas del LP Sabbath Assembly (2015) ja podem observar un so més metàl·lic. Un dramatúrgic vídeo-clip inspirat amb les premisses de L’Església del Judici Final.

Com a segona recomanació afegirem als Purson, una banda anglesa creada per Rosalie Cunningham després del seu anterior projecte Ipso Facto, banda de neo-psicodelia i post-punk. El treball de Purson és força interessant dintre d’aquesta moguda hippie-psicodelica-oculta. Atés que tan sols tenen un parell de LP’s: The Circle and the Blue Door (2013) i Desire’s Magic Theatre (2016), tenen una llarga experiència en aquest camp musical i amb molta qualitat compositiva.

A continuació, en aquest vídeo-clip dels Purson veurem un curiós directe en el Duna Jam Festival  de 2014, un festival peculiar a la vora del Pacífic en Acapulco de Juárez. Per poder assistir-ne aquest festival o “entre pícnic i peregrinació”, com apunten els mateixos organitzadors, és necessari enviar una sol·licitud i ells “seleccionen” un selecte públic no superior de 150 persones que hi podran gaudir-lo. Sense cap dubte una original proposta de congregació i de reunió espiritual.

D’altra banda tenim als finlandesos Jess and the Ancient Ones que des de 2010 que han publicat dos LP’s: Jess and the Ancient Ones (2012) i Second Psychedelic Coming: The Aquarius Tapes (2015). Alguns dels membres de la banda van ser co-músics de la banda de metall finlandesa Deathchain.

El vídeo-clip que presentem anomenat Astral Sabbat forma part del seu EP de 2013 amb el mateix nom, podem observar la seua clara influència de rock-psicodèlic dels 70’s amb un punt litúrgic i simbòlic.

La cantautora i compositora berlinesa Johanna Sadonis en presenta el seu projecte Lucífer. Un projecte de rock obscur què ens recorda òbviament als Black Sabbath. En aquest vídeo-clip Izrael del seu LP Lucifer I, podrem veure una sèrie de referències explícites d’un dels grans treballs de l’esmentat anteriorment Kenneth Anger: Lucifer Rising (1972).

Tot seguit presentem als Uncle Acid, banda de Cambridge creada per Kevin Starrs en 2009, amb una fusió de stoner rock, doom metal i rock àcid i psicodèlic. Uncle Acid han produït quatre LP´s l’últim anomenat The Night Creeper de 2015. El vídeo-clip Runaway Girls forma part del 7″ de Uncle Acid & The Deadbeats, Runaway Girls (2014), on podem veure un interessant collage de pel·lícules i documents fílmics de l´època de finals dels 60’s. Temàtiques de drogues, motocicletes, assassinats, rituals… i com no, d’eixa visió de la dona objecte però al mateix temps amb autonomia rebel.

Per concloure aquesta selecció de bandes de psicodèlia rock, us animem a recercar de més bandes actuals que beuen dels esmentats 60’s i 70’s com per exemple: Electric Citizen, Satan’s Satyrs; Seamount; Orchid; Rose Kemp; The Graviators; Horisont; Blood Ceremony; Salem’s Pot; Psychedelic Witchcraft; Ides of Gemini; Spacegoat; Ruby the Hatchet; Maida Vale; Wucan; Old Bood; Bloody Hammers; Devil Electric; Kadavar; Grave Pleasures; Mount Salem; Black Moth; Dead Witches; Black Mirrors; Beastmaker; Blues Pills; Telekinetic Yeti; Sasquatch; Deadly Vipers; Mother Mooch; Devil Electric i moltíssimes més.

Estem vivint el fi dels temps… El diable s’ha fet amb el rock and roll… Satanàs s’està preparant per a interpretar la seua obra mestra

Saved! The Gospel Speeches of Bob Dylan. Bob Dylan.

Enllaços d’interés:

La Felguera.

¿TE HA GUSTADO? COMPÁRTELO EN LAS REDES SOCIALES:
Share on Facebook
Facebook
Share on Google+
Google+
Tweet about this on Twitter
Twitter

You may also like...

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.