Mon a la Cova – L’Abisme i la Font (1889 Records)

Mon a la Cova publica L’Abisme i la Font, el seu primer LP en solitari després d’una multitud de projectes. Intensitat, intimisme i diversitat estilística en un àlbum totalment en català.

Un món previ

Mon a la Cova, cantant i músic barceloní, compta ja amb una àmplia discografia a través dels seus projectes personals, col·laboracions i militància en diverses bandes. Va començar com a cantant en Guilles Maleïdes (1992-1998), un grup de rock alternatiu/punk/garage del qual hem rastrejat l’EP titulat [anul·lat] i el casset Demos ’94. Després d’ells van venir Casual (1999-2010) i tot el seu gran repertori de dark rock/gothic rock/deathrock que mai no ens cansarem de recomanar.

Una vegada finat Casual, Mon inicià el seu projecte en solitari, basat en la guitarra elèctrica i l’acústica. Les primerenques cançons amb aquest format connecten amb Lou Reed («un homenatge espontani», segons Mon) i Kitsch (una versió d’un tema del grup català). Després d’elles vingué l’EP Sessions Greus (2013).

Aquell mateix any, Mon començà a col·laborar amb els esmentats Kitsch, una referència important pel rock de tints foscos en català. La suma de Lluís Costabella, Joan Pairó i Mon a la Cova donà com a resultat Kitsch a la Cova, un joc de seducció entre tots dos mons abocat en l’àlbum Kitsch a la Cova (2015) i en l’EP Ratificació (2018).

Entre 2015 i 2019, Mon col·labora a la veu amb Ulf Yong en el delirant projecte de Replicants Anònims, una barreja de rock espacial i electrònic, psicodèlia i afterpunk materialitzat en l’EP Duo Ortopèdic i l’àlbum Nous Republicans.

Per saber més detalls sobre la seua biografia musical, podeu veure la videoentrevista que li férem uns anys arrere, amb actuació inclosa.

L’Abisme i la Font

Amb L’Abisme i la Font, Mon dóna curs a una varietat de temàtiques i d’estils musicals. Les lletres en català (i traduïdes en l’edició Deluxe del CD) parlen de gent que malgasta la vida, d’amors morts, de calius d’esperança, d’insurreccions i moltes més coses. Des d’un punt de vista musical, l’àlbum es basa en la veu intensa de Mon i en les guitarres elèctriques i acústiques, matisat amb d’altres instruments i veus.

Podríem dir que, en general, L’Abisme i la Font sona a rock fosc semiacústic, amb una presència lleu de les percussions. No obstant això, hi ha espai per a les sorpreses entre els dotze temes que el componen.

El primer tema, Viuen, resulta una bona introducció amb una tornada que enganxa, una percussió senzilla i un riff de guitarra insistent. D’essència clarament sinistra i conseqüentment vitalista, és sens cap dubte dels meus preferits.

En Boires, la veu de Mon comença a oferir d’altres registres més clars, que sonen més glam a manca d’una definició millor. De nou, la tornada s’emporta la glòria, juntament amb el moment on la bateria arrenca i tira de la resta d’instruments. Un bon exemple de com aconseguir-ne intensitat sense recórrer a l’estridència.

La Nit de la Guilla Morta i Grenaa donen pas a les composicions pausades, que ressalten l’intimisme compartit en relacions condemnades, i l’intimisme que expressa solitud; restes d’animals sense vida i restes de cendres amb calius.

Amb el tema Empoderament hi ha un viratge cap a la música ritual i darkwave, pròpia de les catacumbes de Rosa Crux i de Sopor Aeternus. Ací és on “l’abisme i la font” fan l’acte de presència, mitjançant la veu prenyada de presagis, els tocs de bols, les guitarres distorsionades i els teclats tenebrosos.

Animal Negre segueix el camí dels anteriors temes semiacústics. En concret, hi ha un equilibri entre la foscor melòdica de les estrofes i la lluminositat més gran de les tornades, que reflecteix la tendresa amb què Mon recorda a la seua gossa Lemmy, ja morta. A més, trobem els cors de Sandra Raak, que col·labora en tres temes més.

Unaltrapell destaca pel seu major acostament a l’esperit del rock, sense deixar de costat el format semiacústic. El tema va guanyant intensitat i acaba, com d’altres a l’àlbum, de manera abrupta.

Amb Desafiament arribem a la segona ruptura estilística del disc, en un tema que comença amb un discurs en clau spoken word i amb unes sonoritats pròpies del neo-folk marcial. Quan Mon comença pròpiament a cantar, es desplega el costat més èpic i s’intensifica la sensació que els rebels i oprimits s’han posat en marxa. Probablement, aquí cadascú farà la seua pròpia interpretació de les lletres. Una oda a l’independentisme català? A la lluita de classes i contra els poders establerts? Tria la teua versió…

Acabem amb el videoclip de Des de Fora del Món, un tema que recull la part del rock més ritualista i reprèn la nostàlgia pels qui ja no es troben amb nosaltres, i tot i així, fan notar la seua influència.

L’Abisme i la Font és un àlbum que no es defineix només per un estil concret (diguem, el rock fosc amb tints gòtics). Sona a Mon a la Cova i a les seues múltiples influències i gustos, tamisades per les qüestions que el duen de cap. Com més l’escoltes més t’agrada, i això és sempre un bon indici de la seua qualitat.

Podeu escoltar i adquirir l’àlbum en Bandcamp, o demanar-lo directament a Mon al correu mon1889@gmail.com. Com podeu veure a les fotos, hi ha dues edicions diferents en CD: en digipack i en una capsa Deluxe que inclou les traduccions de les lletres en castellà, anglès i alemany.

¡Comparte / Share!
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter

You may also like...

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.