A LA GUERRA CON SATÁNA LA GUERRA CON SATÁN
A LA GUERRA CON SATÁN – La iglésia del juicio final & el Procéso. Autor: VV.AA. Editorial: LA FELGUERA, 2017.
La Felguera Editores nos tiene acostumbrados a publicar una gran y especial selección de obras del imaginario oscuro, que además siempre cuenta con mucha calidad en el arte final del libro. A la Guerra con Satán es una maravilla documentada y argumentada que no dejará indiferente a ningún amante de la subcultura oscura y del underground del siglo XX.
Este pasado junio de 2017 apareció la segunda edición de A la Guerra con Satán, revisada y con prólogo de Dwid Hellion. Una segunda edición mucho más cuidada en lo referente al diseño y el arte final del libro.
Sin duda podemos especular dos cosas: que en las épocas de crisis la gente suele refugiarse en temáticas de ocultismo y de religión o, por otra parte, que la historia de la Humanidad es un incansable bucle que siempre estará dando vueltas en crisis permanente.
Así mismo, podemos anticipar que de aquí a unos meses tendremos en nuestros barrios, aparte de los hipsters que ya están por todos sitios, melenudos vestidos totalmente de negro y con capas también negras revoloteando al viento. Pasearán a sus fieles perros de raza pastor alemán por nuestras calles, mientras difunden el mensaje de la Iglesia del Juicio Final. Esperamos que este grupo sea más respetuoso y recojan, al menos, todas las mierdas satánicaninas de las infectadas aceras.
Evidentemente no vivimos en los años sesenta del siglo pasado, ni tenemos barrios como Haight-Ashbury de San Francisco, donde deambulaban hippies cannábicos reivindicando su primavera pacifista y amorosa. Más bien, y por desgracia, tenemos el afloramiento de seres “casposos” que con banderas rancias continuan defendiendo su patria con hostias. Extraño es que ninguno se pare a defender la matria, como dice un buen amigo en su poético y genial Manifiesto Matriota.
Sin embargo, los hippies de los años sesenta coexistieron con otro movimiento más siniestro y radical, con curiosas proclamas sobre la violencia y el culto a la sangre. Nos referimos a The Process, también conocida como Church of the Final Judgement.
Mi profecía acerca de esta tierra echada a perder y de la corrupta creación que se agazapa sobre su superficie arruinada es la siguiente: MATARÁS.
Robert de Grimston, alias «Cristo» – Jehová en Guerra.
La Iglesia del Proceso estuvo liderada por el peculiar matrimonio Robert y Mary Ann De Grimston, que exportaron su mensaje de purificación desde la cafetería cultural londinense The Cavern, desde EEUU (en The Satan’s Cavern), Canadá, un poco más tarde París y también desde otros sitios esparcidos por todo el mundo.
El Proceso se basa en el creencia de tres dioses aparentemente independientes: Jehová, Lucifer y Satanás. Pero todos ellos, dioses poderosos, confluyen en Cristo amo y señor, ¿como no? En Jehová encontramos al dios de la venganza y el castigo, la dedicación y la disciplina. Lucifer es, como su nombre indica, portador de la luz, la paz y la armonía; siendo Satanás el responsable de la muerte y la desolación, pero también de los aspectos más sublimes y espirituales para El Proceso, como la elevación del espíritu por encima del ser humano.
Para los Procesanos estos tres dioses forman parte intrínseca de cada uno, tratando de aceptarlos y dejando que florezcan en cada uno de los adeptos. Por este motivo dentro de El Proceso hay tres grupos diferenciados, que dependerán de las vinculaciones personales con cada uno de los tres dioses mencionados. A pesar de la diferencia temperamental de los grupos, todos y todas saben que el Día del Juicio Final unirán todas sus fuerzas para condenar y salvar el mundo por medio de la destrucción más violenta y sanguinaria. Ellos y ellas, los Procesanos, son los elegidos: así sea.
En resumen, la doctrina principal del Proceso es la unidad de Cristo y Satanás. Uno con el paper de dictador y el otro como el ejecutor.
CRISTO dijo: Amad a vuestros enemigos.
El enemigo de CRISTO era SATANÁS y el enemigo de SATANÁS era CRISTO.
A través del Amor se destruye la enemistad.
A través del Amor, el santo y el pecador destruyen la enemistad entre ellos.
A través del Amor, CRISTO y SATANÁS han destruido su enemistad y se han unido para el Final; CRISTO para juzgar, SATANÁS para ejecutar la sentencia
El Juicio es SABIDURÍA; la ejecución de la Sentencia es AMOR.Capítulo: La Unidad de Cristo y Satanás, por Robert De Grimston.
En la América de Johnson y después en la de Nixón había una plaga de auténtico pánico por una “inminente” guerra nuclear, así como por la interminable guerra del Vietnam con miles y miles de norteamericanos muertos y otros enfermos de por vida. Tampoco podemos olvidarnos del terror comunista-tropical desde la isla de Cuba, que con sus fálicos misiles también contribuyó a sobre-excitar a todo el continente norteamericano. Pero la amenaza más efectiva era la que diariamente sufrían las mentes de la población americana gracias a los medios de comunicación, educando en la alienación sistemática y creando de esta manera una sociedad paranoica, medicada y muy violenta.
Podemos hacernos una ligera idea del contexto social con la ya clásica incertidumbre radioactiva, una realidad mortífera en las mentes de los norteamericanos desde la década de los 50 hasta la actualidad. El florecimiento de los hippies y del consumo de alucinógenos fue, entre otras cosas más macabras, una consecuencia de todo este clima de guerra y paranoia colectiva. Pero El Proceso llegó para ayudar a todas esas almas confusas y perdidas, y para traer dignidad y salvación espiritual con la destrucción de la Humanidad como única solución.
En este clima social los Procesanos se interesaron mucho por el ejército de cowboys denominado Hell Angels. Violentos, encuerados y hasta armados. En el fantástico capítulo titulado El Demonio Liberado, Servando Rocha y Andrés Devesa analizan con detalle esta relación de los Ángeles del Infierno con El Proceso; también sus obvias distancias respecto a las prácticas de narcotráfico y la violencia indiscriminada.
Un ejemplo de aproximación entre la relación de creencias y magia con los Hell Angels viene de uno de los cineastas que admiramos y respetamos plenamente, Kenneth Anger; “Discípulo” de Aleister Crowley, con una gran tarea ritual-mágica y visual en los inicios del cine underground americano.
La publicación de la revista The Process desde 1967, a todo color y con temas llamativos como el sexo, la muerte o el horror, causaron un gran interés en personajes tan relevantes como Mick Jagger, George Clinton (Funkadelic), Miles Davis, Marianne Faithfull, Dennis Wilson, Charles Manson, etc., algunos de ellos protagonistas de algunos números de la revista. En esa época Manson viajaba con su autobús pintado de negro y repleto de adeptos, gracias a sus encantadoras palabras musicalizadas. No será hasta el año 1968 cuando la Familia Manson se ubicará en el Rancho Spahn (Spahn Movie Ranch) en el Oeste de California, un pueblo de “cartón-piedra” para rodar películas y programas de la época con temática Western.
En 1968 The Process llegó a California captando jóvenes y adeptos de clase alta, interesados en su aportaciones económicas. Allí también vendieron su revista por las calles de Los Angeles, ya sabéis: con sus capas negras y sus peludos canes.
Fue precísamente el 8 de agosto de 1969 cuando La Família realizó la famosa matanza de Sharon Tate, inducidos por el “estrellado” del Rock Charles Manson, con su peculiar fijación por el Helter Skelter de los Beatles. Desde este momento los medios de comunicación norteamericanos harán una fuerte campaña para relacionar El Proceso con Manson y perseguir así a todo greñudo y secta satánica. La policía y los cristianos hicieron su peculiar caza de brujas, con el beneplácito del estado purista de la moral.
En el capítulo del libro titulado El Proceso, Ed Sanders nos cuenta de primera mano la relación de Manson con El Proceso. Sanders convivió un tiempo con la Familia y más tarde escribió el libro The Family. The Story of Charles Manson’s Dune Buggy Attack Battalion (1971). Sanders tuvo algunos problemas judiciales por parte de los Procesanos, por el hecho de relacionar a Manson con la Iglesia del Juicio Final.
A los Procesanos también les gustaban mucho The Beatles, suponemos que su rama más hipnóptica y espiritual, y sobretodo The White Album, con un clima y letras sugerentes de interpretaciones múltiples. Ed Sander comenta en el libro que algunos miembros del Proceso formaban bandas de Rock como The Black Swan para amenizar sus intensas liturgias.
Podríamos hablar mucho más de este mundo tan apasionante de la Iglesia del Juicio Final y de El Proceso; también de Charles Manson, muerto el 19 de noviembre de 2017. Pero es mucho mejor que cojáis A la Guerra con Satán, no tiene desperdicio. Además podéis ilustraros plenamente con la interesante colección de textos de la Iglesia del Juicio Final, escritos por Robert De Grimston. Y también en el último capítulo tenéis la partitura y letra del himno del Proceso, para comenzar a ensayarlo con vuestras amistades y también en familia.
SOLAMENTE PUEDES DAR CRÉDITO A TU ODIO POR ALGUIEN SI ESTÁS PREPARADO PARA DAR CRÉDITO A TU ODIO HACIA TI MISMO.
Capítulo La Unidad de Cristo Y Satanás. Por Robert De Grimston.
El legado musical de la Iglesia del Juicio Final
Hemos querido alejarnos de los 60 y 70 y finalizar esta reseña para ver cuál es el legado de la Iglesia del Juicio Final en el panorama musical del siglo XXI, y parece que hay movida hippie-ocultista en la actualidad.
Primeramente os presentamos a los Sabbat Assembly, una banda norteamericana de la que hemos seguido con cierta atención toda su trayectoria desde sus orígenes en 2009. Podemos decir que son los más representativos y continuadores de los textos e himnos de los Procesanos. Su trabajo musico-espiritual no traslada sin duda a la década de los 60, llena de amor y también de violencia. Según nuestro parecer, Sabat Assembly son la síntesis musical del concepto de amor entre Cristo y Satanás.
La primera etapa de Sabbat Assembly estaba formada por Dave Nuss, compositor y fundador de la banda, y Jex Thoth, vocalista de los dos primeros trabajos: Eno ot Derotser (2009) y Restored to One (2010). Estos dos primeros trabajos de los americanos tenían una línea más adecuada, conceptualmente hablando, para interpretar o revivir el “nuevo” Proceso del siglo XXI.
Este vídeo grabado en directo, con una pésima calidad sonora y visual, puede acercarnos a la ambientación de alguno de los directos en la Iglesia del Juicio Final. Es recomendable visualizarlo a partir del tercer minuto, más o menos.
Después de que Jex Thoth formara su propio proyecto en solitario, Sabbat Assembly mutará paulatínamente hacia un sonido más Rock y en algunos momento Metal. La banda irá agregando nuevos componentes, y la nueva voz será Jamie Myers hasta el último trabajo Rites of Passage (2017).
Éxit es un tema de su tercer disco Ye Are Gods (2012), aquí todavía continúan trabajando con la linea más 60’s de Jex Thoth. Este precioso video-clip está configurado por un fantástico collage de imágenes de la película evangélica Thief in the Night de 1972.
En el siguiente tema denominado Ave Satanas del LP Sabbat Assembly (2015) ya podemos observar un sonido más metálico. Un dramatúrgico video-clip inspirado en las premisas de la Iglesia del Juicio Final.
Como segunda recomendación añadiremos a los Purson, una banda inglesa creada por Rosalie Cunningham después de su anterior proyecto Ipso Facto, banda de Neo-Psicodelia y Post-Punk. El trabajo de Purson es muy interesante dentro de esta movida hippie-psicodélica-ocultista. Teniendo en cuenta que solo tienen un par de LPs –The Circle and the Blue Door (2013) y Desire’s Magic Theatre (2016)-, atesoran una larga experiencia en este campo musical y con mucha calidad compositiva.
A continuación, en este video-clip de los Purson veremos un curioso directo en el Duna Jam Festival, un festival peculiar a orillas del Pacífico en Acapulco de Juárez. Para poder asistir a este festival o “entre picnic y peregrinación”, como apuntan los mismos organizadores, es necesario enviar una solicitud y ellos “seleccionan” a un público no superior a 150 personas. Sin duda alguna una original propuesta de congregación y de reunión espiritual.
Por otra parte tenemos a los finlandeses Jess and the Ancient Ones que desde 2010 han publicado dos Lps: Jess and the Ancient Ones (2012) y Second Psychedelic Coming: The Aquarius Tapes (2015). Algunos de los miembros de la banda fueron músicos de la banda de Metal finlandesa Deathchain.
El video-clip que presentamos titulado Astral Sabbat forma parte de su EP homónimo de 2013, y en él podemos observar la clara influencia del Rock Psicodélico de los 70’s con un punto litúrgico y simbólico.
La cantautora y compositora berlinesa Johanna Sadonis nos presenta su proyecto Lucifer. Un proyecto de Rock oscuro que nos recuerda óbviamente a los Black Sabbath. En este video-clip Izrael de su LP Lucifer I podemos ver una serie de referencias explícitas de uno de los grandes trabajos del anteriormente mencionado Kenneth Anger: Lucifer Rising (1972).
A continuación presentamos a los Uncle Acid, banda de Cambridge creada por Kevin Starrs en 2009, con una fusión de Stoner Rock, Doom Metal y Rock ácido y psicodélico. Uncle Acid han producido cuatro LPs, el último titulado The Night Creeper de 2015. El video-clip Runaway Girls forma parte del 7″ de Uncle Acid & The Deadbeats, Runaway Girls (2014), donde podemos ver un interesante collage de películas y documentos fílmicos de la época de finales de los 60’s. Temáticas de drogas, motocicletas, asesinatos, rituales… y como no, de esa visión de la mujer objeto pero al mismo tiempo con autonomía rebelde.
Para concluir esta selección de bandes de Psicodélia Rock, os animamos a buscar más bandas actuales que beben de los nombrados 60’s y 70’s como por ejemplo: Electric Citizen, Satan’s Satyrs; Seamount; Orchid; Rose Kemp; The Graviators; Horisont; Blood Ceremony; Salem’s Pot; Psychedelic Witchcraft; Ides of Gemini; Spacegoat; Ruby the Hatchet; Maida Vale; Wucan; Old Bood; Bloody Hammers; Devil Electric; Kadavar; Grave Pleasures; Mount Salem; Black Moth; Dead Witches; Black Mirrors; Beastmaker; Blues Pills; Telekinetic Yeti; Sasquatch; Deadly Vipers; Mother Mooch; Devil Electric y muchísimas más.
Estamos viviendo el final de los tiempos… El diablo se ha hecho con el Rock and Roll… Satanás está preparado para interpretar su obra maestra.
Saved! The Gospel Speeches of Bob Dylan. Bob Dylan.
…
Enlaces de interés:
La Felguera.
A LA GUERRA CON SATÁN – La iglésia del juicio final & el Procéso. Autor: VV.AA. Editorial: LA FELGUERA, 2017.
La Felguera Editores ens tenen acostumats a publicar una gran i especial selecció d’obres de l’imaginari obscur, que a més a més sempre compta amb molta qualitat en l’art final del llibre. A la Guerra con Satán és una meravella documentada i argumentada que no deixarà indiferent a cap amant de la subcultura obscura i del underground del segle XX.
Aquest passat juny de 2017 aparegué la segona edició de A la Guerra amb Satàn, revisada i amb pròleg de Dwid Hellion. Una segona edició molt més cuidada pel que fa al disseny i l’art final del llibre. Vam veure el llibre del Procés a l’aparador d’una bona llibreria de València del que som clients, i ens sorprenguérem molt gratament que després de sis anys tingueren una nova edició de nou a la venda.
Sens dubte podrem especular dues coses: que en les èpoques de crisi la gent sol refugiar-se amb temàtiques d’ocultisme i de religió o, per altra banda, la història de la humanitat és un incansable bucle que sempre hi estarà redolant en crisis permanent.
Així mateix, podem anticipar que d’ací uns mesos pels nostres barris, a banda dels hipsters que ja hi estan per tot arreu, tindrem grenyuts vestits totalment de negre i amb capes també negres revolotejant al vent. Passejaran als seus fidels gossos de raça pastor alemany pels nostres carrers, mentre difonen el missatge de l’Esglesia del Judici Final. Esperem que aquesta colla processana siga més respectuosa i arrepleguen, almenys, totes les merdes satànicanines de les infectades voreres.
Evidentment no vivim als anys seixanta del segle passat, ni tenim barris com Haight-Ashbury de San Francisco, on deambulaven cannàbics hippies reivindicant la seua pacifista i amorosa primavera. Més bé, i per desgràcia, tenim l’aflorament d’éssers «casposos» que amb banderes ràncies continuen defensant la seua pàtria amb hòsties. Estrany és que ningú pare per defensar la màtria, com diu un bon amic al seu genial i poètic Manifiest Matriota.
Tanmateix, els hippies dels anys seixanta coexistiren amb altre moviment més sinistre i radical, amb curioses proclames a la violència i culte a la sang. Ens referim a The Process, també coneguda com Church of the Final Judgment.
La meua profecia arran d’aquesta terra tirada perdre i de la corrupta creació que s’agafa sobre la seua superfície arruïnada és la següent: MATARÀS
Robert de Grimston, àlias «Cristo» – Jehovà en Guerra.
L’Església del Procés va ser liderada pel peculiar matrimoni Robert i Mary Ann De Grimston, que exportaren el seu missatge de purificació des de la cafeteria-cultural londinense The Cavern o The Satan’s Cavern als EEUU, Canadà i una mica més tard per París i també d’altres llocs de tot arreu del món. Abans d’anar per terres americanes estigueren un temps en Xtul en l’any 1966, en la península de Yucatán, per acabar de perfilar degudament la seua teologia processana.
El Procés es basa amb la creença de tres déus aparentment independents: Jehovà, Lucífer i Satanàs. Però tots tres, déus poderosos, conflueixen amb Crist amo i senyor, com no!?. Tenim en Jehovà com el déu de la venjança i el càstic, la dedicació i la disciplina. Lucífer, que com el seu nom indica és el portador de la llum, la pau i l’harmonia. Satanàs serà doncs, el responsable de la mort i desolació, però també dels aspectes més sublims i espirituals per al Procés, com l’elevació de l’esperit per damunt de l’ésser humà.
Per als Processans aquests tres déus formen part intrínseca de cadascú, tractant d’acceptar-los i deixant-los que florisquen en cadascú dels adeptes. Per aquest motiu dintre del Procés hi han tres grups diferenciats, que dependran de les vinculacions personals amb cadascun dels tres déus esmentats anteriorment. A pesar la diferència temperamental dels grups, tots i totes saben què el dia del judici final unificaran totes les seues forces per condemnar i salvar al món per mitjà de la destrucció més violenta i sanguinària. Ells i elles, els Processans, són les elegides: així siga.
En resum, la doctrina principal del Procés és la unitat de Crist i Satanàs. Un amb el paper de dictador i l’altre com l’executor.
CRIST va dir: Estimeu als vostres enemics.
L’enemic de CRIST era SATANÀS i l’enemic de SATANÀS era CRIST.
A través de l’Amor es destrueix l’enemistat.
A través de l’Amor, el sant i el pecador destrueixen l’enemistat entre ells.
A través de l’Amor, CRIST i SATANÀS han destruït la seua enemistat i s’han unit per al Final; CRIST per jutjar, SATANÀS per executar la sentència
El Judici és SAVIESA; l’execució de la Sentència és AMOR.Capitol:La Unidad de Cristo i Satanás, per Robert De Grimston.
A l’Amèrica de Johnson i després amb la de Nixon hi estava plagada d’autèntic pànic per una «imminent» guerra nuclear, així com la interminable guerra del Vietnam amb milers i milers de nord-americans morts i d’altres malalts de per vida. Tampoc podem oblidar-nos del terror comunista-tropical des de l´ílla de Cuba, que amb els seus fàl·lics míssils, també van contribuir-ne per sobre-excitar a tot el continent Nord-americà. Però, l’amenaça més efectiva era la que diàriament patien les ments de la població americana gràcies als mitjans de comunicació, educant en l’alienació sistemàtica i creant d’aquesta manera una societat paranoica, medicada i molt violenta.
Podem fer-se una lleugera idea del context social, amb la ja clàssica incertesa radioactiva i mortífera realitat en les ments dels nord-americans des de les dècades 50’s 60’s i 70’s, fins l’actualitat. El floriment dels hippies i del consum d’al·lucinògens va ser, entre altres coses més macabres, una conseqüència a tot aquest clima de guerra i de paranoia col·lectiva. Però el Procés va arribar per ajudar a totes eixes ànimes confoses i perdudes, i per portar dignitat i salvació espiritual amb la destrucció de l’humanitat com l’única solució.
En aquest clima social els Processans es van interessar molt per l’exèrcit de cowboys anomenat: Hell Angels. Violents, encuerats i fins i tot armats.
En el fantàstic capítol anomenat El Demonio Liberado de Servando Rocha i Andrés Devesa, analitzen amb detall aquesta relació dels Àngels de l’Infern amb el Procés. També les seues òbvies distàncies amb pràctiques referides al narcotràfic i la violència indiscriminada.
Un exemple aproximant aquesta relació de creences i màgia amb els Hell Angels, ve d’un dels cineastes que admirem i respectem plenament, parlem de Kenneth Anger. «Deixeble» de l’Aleister Crowley amb una gran tasca ritual-màgica i visual d’inicis del cinema underground americà.
La publicació de la revista The Process des de 1967, en tot color i amb temes cridaners com el sexe, la mort o l’horror, varen causar gran interés en personatges tan rellevants com Mick Jagger, George Clinton (Funkadelic), Miles Davis, Marianne Faithfull, Dennis Wilson, Charles Manson, etc alguns d´ells protagonistes d’alguns ejemplars de la revista. En aquella època Manson viatjava amb el seu autobús pintat de negre replet d’adeptes, gràcies a les seues encantadores paraules musicades. No serà fins a l’any 1968 quan La Família Manson s’ubicarà al Ranxo Spahn o Spahn Movie Ranch en l’Oest de Califòrnia. Un poble de «cartó-pedra» per rodar pel·lícules i programes de l’època amb temàtica western.
En 1968 The Process arribà Califòrnia captant joves i adeptes de classe alta, interessats per les seues aportacions econòmiques. Allí també vengueren la seua revista pels carrers de Los Angeles, ja sabeu: amb les seues capes negres i els seus peluts cans.
Va ser precisament el 8 d’agost de 1969 quan La Família realitzarà la famosa matança de Sharon Tate, induïts pel “estrellatat” del Rock Charles Manson, amb la seua peculiar fixació amb el Helter Skelter dels The Beatles. Des d’aquest moment els mitjans de comunicació nord-americans faran una forta campanya per relacionar El Procés amb Manson i perseguir així tot grenyut i secta satànica. Policia i cristians van fer la seua peculiar cacera de bruixes, amb el vistiplau de l’estat purista de la moral.
En el capítol del llibre anomenat El Proceso, Ed Sanders ens parla de primera mà la relació de Manson amb el Procés. Sanders va conviure un temps amb la Família i més tard va escriure el llibre: The Family. The Story of Charles Manson’s Dune Buggy Attack Battalion (1971). Sanders va tenir alguns problemes judicials per part dels Processans, pel fet de relacionar Manson amb L´Esglesia del Judicí Final.
Als Processans també els hi agradaven molt The Beatles, suposem que la seua branca més hipnòtica i espiritual i sobretot el The White Album, amb un clima i lletres suggerents d’interpretacions múltiples. Ed Sander esmenta al llibre que alguns membres del Procés formaven bandes de rock: The Black Swan, per amenitzar les seues intenses litúrgies.
Podríem parlar molt més d’aquest món tan apassionant com és l’Església del Judici Final i el Procés, també de Charles Manson mort el passat 19 de novembre de 2017. Molt millor, agafeu el llibre A la Guerra amb Satàn que no té cap rebuig. A més a més, podreu il·lustrar-vos plenament en la interessant col·lecció de textos de I’esglesia del Juici Final, escrits per Robert De Grimston. I també en l’últim capítol teniu la partitura i lletra de l’himne del Procés, per començar a assajar-lo amb les vostres amistats i també en família.
SOLAMENT POTS DONAR CRÈDIT AL TEU ODI PER ALGÚ SI ESTÀS PREPARAT PER DONAR CRÈDIT AL TEU ODI CAP A TU MATEIX.
Capítol: La Unitdad de Cristo i Satanás. Per Robert De Grimston.
El llegat musical de L’Església del Judici Final
Hem volgut allunyar-se dels 60’s i 70’s i finalitzar aquesta ressenya per veure quin és el llegat de L’Església del Judici Final en el panorama musical al segle XXI, i sembla que hi ha moguda hippie-ocultista en l’actualitat.
Primerament us presentem als Sabbath Assembly, una banda nord-americana que hem seguit amb certa atenció tota la seua trajectòria des dels seus orígens en 2009. Podem dir que són els més representatius i continuadors dels textos i himnes dels processans. El seu treball músic-espiritual ens trasllada sense dubte a la dècada dels 60’s, plena d’amor i també de violència. A parer nostre, Sabbath Assembly són la síntesi musical del concepte d’amor entre Crist i Satanàs.
La primera etapa de Sabbath Assembly estava formada per Dave Nuss, compositor i fundador de la banda, i Jex Thoth, vocal dels dos primers treballs: Eno ot Derotser (2009) i Restored to One (2010). Aquests dos primers treballs dels americans tenien una línia més adequada conceptualment parlant, per interpretar o reviure el «nou» Procés del segle XXI.
Aquest vídeo gravat en directe, amb una pèssima qualitat sonora i visual, pot apropar-nos a l’ambientació d’algun dels directes en l’Església del Judici Final. Recomanable visualitzar a partir del tercer minut, més o menys.
Després de que Jex Thoth formara el seu propi projecte en solitari, Sabbath Assembly mutarà paulatinament cap a un so més rock i en moments metàl·lic. La banda anirà afegint-ne nous components, i la nova veu serà Jamie Myers fins a l’últim treball Rites of Passage (2017).
Exit és un tema del seu tercer disc Ye Are Gods (2012), aquí encara continuen treballant amb la línia més 60´s de Jex Thoth. Aquest preciós vídeo-clip està configurat per un fantàstic collage d’imatges de la pel·lícula evangèlica Thief in the night de 1972.
En el següent tema anomenat Ave Satanas del LP Sabbath Assembly (2015) ja podem observar un so més metàl·lic. Un dramatúrgic vídeo-clip inspirat amb les premisses de L’Església del Judici Final.
Com a segona recomanació afegirem als Purson, una banda anglesa creada per Rosalie Cunningham després del seu anterior projecte Ipso Facto, banda de neo-psicodelia i post-punk. El treball de Purson és força interessant dintre d’aquesta moguda hippie-psicodelica-oculta. Atés que tan sols tenen un parell de LP’s: The Circle and the Blue Door (2013) i Desire’s Magic Theatre (2016), tenen una llarga experiència en aquest camp musical i amb molta qualitat compositiva.
A continuació, en aquest vídeo-clip dels Purson veurem un curiós directe en el Duna Jam Festival de 2014, un festival peculiar a la vora del Pacífic en Acapulco de Juárez. Per poder assistir-ne aquest festival o «entre pícnic i peregrinació», com apunten els mateixos organitzadors, és necessari enviar una sol·licitud i ells «seleccionen» un selecte públic no superior de 150 persones que hi podran gaudir-lo. Sense cap dubte una original proposta de congregació i de reunió espiritual.
D’altra banda tenim als finlandesos Jess and the Ancient Ones que des de 2010 que han publicat dos LP’s: Jess and the Ancient Ones (2012) i Second Psychedelic Coming: The Aquarius Tapes (2015). Alguns dels membres de la banda van ser co-músics de la banda de metall finlandesa Deathchain.
El vídeo-clip que presentem anomenat Astral Sabbat forma part del seu EP de 2013 amb el mateix nom, podem observar la seua clara influència de rock-psicodèlic dels 70’s amb un punt litúrgic i simbòlic.
La cantautora i compositora berlinesa Johanna Sadonis en presenta el seu projecte Lucífer. Un projecte de rock obscur què ens recorda òbviament als Black Sabbath. En aquest vídeo-clip Izrael del seu LP Lucifer I, podrem veure una sèrie de referències explícites d’un dels grans treballs de l’esmentat anteriorment Kenneth Anger: Lucifer Rising (1972).
Tot seguit presentem als Uncle Acid, banda de Cambridge creada per Kevin Starrs en 2009, amb una fusió de stoner rock, doom metal i rock àcid i psicodèlic. Uncle Acid han produït quatre LP´s l’últim anomenat The Night Creeper de 2015. El vídeo-clip Runaway Girls forma part del 7″ de Uncle Acid & The Deadbeats, Runaway Girls (2014), on podem veure un interessant collage de pel·lícules i documents fílmics de l´època de finals dels 60’s. Temàtiques de drogues, motocicletes, assassinats, rituals… i com no, d’eixa visió de la dona objecte però al mateix temps amb autonomia rebel.
Per concloure aquesta selecció de bandes de psicodèlia rock, us animem a recercar de més bandes actuals que beuen dels esmentats 60’s i 70’s com per exemple: Electric Citizen, Satan’s Satyrs; Seamount; Orchid; Rose Kemp; The Graviators; Horisont; Blood Ceremony; Salem’s Pot; Psychedelic Witchcraft; Ides of Gemini; Spacegoat; Ruby the Hatchet; Maida Vale; Wucan; Old Bood; Bloody Hammers; Devil Electric; Kadavar; Grave Pleasures; Mount Salem; Black Moth; Dead Witches; Black Mirrors; Beastmaker; Blues Pills; Telekinetic Yeti; Sasquatch; Deadly Vipers; Mother Mooch; Devil Electric i moltíssimes més.
Estem vivint el fi dels temps… El diable s’ha fet amb el rock and roll… Satanàs s’està preparant per a interpretar la seua obra mestra
Saved! The Gospel Speeches of Bob Dylan. Bob Dylan.
…
Enllaços d’interés: